Vaig saber que estava embarassada amb tan sols 19 anys. Per mi va ser una notícia una mica estranya ja que d’una banda em sentia feliç, i de l’altra, preocupada pel que podia comportar tota la situació. La primera setmana vaig estar fatal amb vòmits, marejos i febre, més els nervis de pensar que podia perdre la meva feina, cosa que al final va passar… Em trobava sola i amb una pressió enorme i les mateixes preguntes que em ressonaven al cap: puc continuar amb el meu embaràs?, com serà la meva vida si és així? Després de pensar-ho mil vegades vaig decidir seguir endavant, no era capaç d’avortar. Després de prendre aquesta decisió tot va canviar a la meva vida, ja no era jo sola, érem jo i la personeta que portava dins meu, a la qual hauria de cuidar i protegir per a la resta de la meva vida… Vaig començar a buscar ajuda, ja que em sentia sola i vaig trobar Preinfant de l’Associació ABD, que em va ajudar molt en tot aquest procés.
El tercer trimestre del meu embaràs va ser complicat perquè llavors van començar a créixer de nou els dubtes: m’estimarà?, ho faré bé?
Amb el temps m’he adonat que és el més important de la meva vida, i ho faig tan bé com puc. Des que em vaig quedar embarassada fins al final de l’embaràs no sentia l’afecte i l’amor que solien dir altres mares embarassades que sentien, i això m’espantava. Al final m’he adonat que són sentiments normals que senten les mares en la meva situació…, i la veritat és que la meva filla ara té 11 mesos i és tan increïble el sentiment envers ella… És increïble la capacitat que tenim per afrontar la maternitat malgrat totes les dificultats. I és més increïble adonar-te que tots aquests dubtes i preguntes es van responent i solucionant sols segons vas passant el teu embaràs, segons va creixent el teu fill, segons vas veient que tot el que has fet ha donat els seus fruits, a través del teu fill/a.
Emely, mare adolescent
Va ser mare als 19 anys
