Fa un any vaig saber que estava embarassada. Ho vaig saber per uns nachos amb formatge!, sí, sí. Els nachos em flipen, però quan els anava a menjar m’entraven marejos i nàusees. Vaig pensar que potser era perquè m’havia de venir la regla, però no, així que vaig decidir fer-me un test d’embaràs, i va sortir positiu!
No sabia què fer, si riure o plorar. Ho havia d’explicar als meus pares, però…, com? Estava molt nerviosa i vaig decidir parlar primer amb la meva mare. En realitat, no vaig poder parlar, no em sortien les paraules, així que vaig donar-li el test i em vaig quedar callada. Ella tampoc no va saber com reaccionar, si riure o plorar, i em va dir: “ho hem de dir al teu pare”. Estava espantada, no sabia com reaccionaria el meu pare, què em diria, però li vam dir juntes, i també li vaig dir que volia seguir endavant amb l’embaràs. Al principi es va enfadar, però a poc a poc ho va anar acceptant i vaig passar tot el meu embaràs amb ells. El pare del meu bebè no se’n va fer càrrec, però això no em va importar gaire, perquè no estava sola. Van anar passant els mesos i aquella personeta que tenia dins meu, anava creixent i jo cada cop l’estimava més.
La primera vegada que vaig sentir el seu cor no m’ho podia creure, em vaig posar a plorar de l’emoció. El cor de la meva nena bategant dins meu era el més bonic que havia sentit a la meva vida. Uns mesos més tard em van fer una altra ecografia i la vaig poder veure, era tan petita… Aleshores vaig saber que era una nena i em vaig sentir molt feliç. Dels nervis vaig dir a la infermera: “Sembla un mini Alien”, jajajaa.
Van anar passant els mesos i la meva panxa anava creixent, cada cop em sentia més pesada, semblava un pingüí en caminar, però em sentia molt feliç. Als vuit mesos vaig preparar les bosses per a l’hospital i poc després, quan faltava un mes perquè la meva petita estigués als meus braços, vaig anar al doctor i va passar una cosa inesperada. Em va programar una cesària i una setmana més tard, el 23 de juny del 2014, naixia la Bianca. Un dia que mai no oblidaré, el dia que va néixer la meva raó de viure, el meu petit angelet. La cesària va anar molt bé, va durar una hora, i la meva petita va néixer a les 11:52 del matí. Ella plorava i jo també, de l’emoció.
A la sala d’observació la vaig poder agafar, tocar, fer-li petons… No m’ho podia creure, ja estava aquí, ja la tenia, era tan bonica i petita… Allà va començar la meva maternitat, l’etapa més feliç de la meva vida. I ara sóc aquí, amb la meva nena d’un any, afrontant tot allò que ens vingui.
Tenir-la m’ha fet molt feliç i crec que un fill és la cosa més bonica que pot tenir una dona. T’alegra els dies amb els seus somriures, les seves petites bogeries, i fa que encara que estiguis malament et surti un somriure. És mirar-la i pensar: què faria jo sense la meva filla? Per això us dic a les mamis, que estimeu molt als vostres fills perquè sempre estaran amb vosaltres, mai us abandonaran i sempre podreu comptar amb ells, i ells/elles amb vosaltres.
Marta, mare adolescent
Va ser la mare als 19 anys.
